AMADES

-


Fou obert l’any 1783 com una de les diverses millores fetes pel capità general comte de l’Asalto. (...) Trigà molt de temps a edificar-se del tot.


Bona part de les cases d’aquest carrer foren aixecades durant el periple constitucional del 1830 al 1832.Fou una època de prosperitat i puixança per a la nostra ciutat. Els corrents polítics d’aleshores portaven a substituir les capelletes que s’obrien a les façanes de les cases per articles de la constitució de 1812, per tal que el poble s’instruís amb major facilitat en el seu estat polític. Gran nombre de les noves construccions o que van reformar-se aleshores van adornar les façanes amb el text de les disposicions, molts dels quals van ésser ràpidament esborrats en tornar el règim absolutista i d’altres han desaparegut en reformes ulteriors. La majoria de les cases aixecades en aquest carrer duien aquest tipus d’ornament, com encara es conserva a la casa de la cantonada del carrer de Sant Ramon.





Durant molt de temps aquest carrer fou el carrer més recte i més llarg de la ciutat, escenari de moltes manifestacions i espectacles públics aire. Sempre que la ciutat organitzava alguna festa, es produïa algun espectacle al carrer Nou. S’hi havia organitzat diverses curses de càntirs ofertes a qui amb més càntirs plens d’aigua i més grossos arribés més ràpid des de la muralla a la rambla. Solien concursar més aviat dones que homes i acostumaven a portar tres càntirs: un a cada mà o a sota de cada braç i un altre al cap.

El 1819 van fer-se en aquest carrer unes grans curses de velocípedes que entusiasmaren molt els ciutadans d’aquells temps. Consistien en dues rodes molt grosses unides per un fusell de fusta, amb un seient. Diuen que podien arribar a córrer deu quilòmetres per hora damunt de terreny pla fins i tot després d’haver plogut. L’aparell costava uns vuit-cents rals, suma en aquells temps fabulosa per a un estri de tal mena. La gentada que va acudir a veure la cursa fou immensa.  



A la primeria del segle passat en un hort que feia cantonada amb el carrer Lancaster, el capità Lunardi, que fou el qui introduí a Barcelona l’elevació amb globus, com un número de les festes celebrades en ocasió de la visita dels reis Ferran i Amàlia, ensenyava al públic  la “bomba”, mitjançant el  pagament d’un ral d’entrada. En diversos idiomes explicava el seu funcionament.

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

NOM (CONDE DEL ASALTO i NOU DE LA RAMBLA)

-
Imatge
"Fou obert l’any 1783 com una de les diverses millores fetes pel capità general comte de l’Asalto. Hom el dedicà al monarca regnant Carles II, però per no posar-li directament el seu nom li posaren el de Sant Carles. No va escaure, ja que a la Barceloneta hi havia un altre carrer que també duia el mateix nom li posaren de comte de l’Asalto, en record i honor del seu propulsor. El  poble, però sempre l’ha anomenat Carrer Nou de la Rambla. Trigà molt de temps a edificar-se del tot". de Joan Amades, Històries i llegendes de Barcelona .  "El capitán general Conde del Asalto (1773-1789), con el objeto de remediar en lo posible la apremiante falta de habitaciones dentro del recinto amurallado, ordenó el trazado de una calle frente al Convento de los Carmelitas de la Rambla, paralela a la de Trentaclaus y Sant Pau. La calle, inaugurada en 1790, bautizada con el nombre de su precursor, aunque siempre se la conociera como la calle Nou de la Rambla, comunicaba la rambla ...
Més informació

APOGEO Y DECADENCIA DE LA CALLE NOU DE LA RAMBLA

-
Imatge
En una época determinada (primera guerra mundial y años posteriores) la calle Nou de la R ambla era única en el mundo. La vida galante, intensa como nunca, se concentraba en aquella vía. La animación no cesaba un solo minuto. Enlazada la tarde con la noche, la noche con la madrugada y la madrugada con las horas de sol. Poseía ese carácter universal, tan atrayente como desconcertante. A ninguna persona se le consideraba forastera; al paso de los tipos más chocantes nadie giraba la cabeza… Esta particularísima idiosincrasia creó leyenda. Más, poco a poco, su fulgurante destello se fue apagando. La supresión del juego y la decadencia de las variedades contribuyeron a su caída. Pese a todo, continuó siendo, un par de lustros más (1925-1935), centro nocturno preponderante. Su apogeo coincidió con una Barcelona pletórica de vitalidad y de contrastes; risueña y enigmática por un lado, triste y descorazonadora por otro. La calle Nou de la Rambla fue el mayor exponente, mitificad...
Més informació