JOAN VILADOMAT, CASAT AMB UNA ESTANQUERA QUE TRIONFÀ AMB "FUMANDO ESPER"

-
revista Mirador, 1931


Era el germà gran, 15 anys, de l'escultor Josep Viladomat.
Havia nascut a Manlleu el 1885.
El 1910, amb la dona i el seu fill nounat, es trasllada al 106 de Nou de la Rambla on obre una acadèmia de varietats.


El seu éxit més gran va ser el Tango Fumando espero, la va estrenar al teatre Victòria el 1923 i la va popularitza la sara Montiel El último cuplé (1957).

Impresionat el Tango de la cocaina, anterior de 1926, el Llibret és de l'Amichatis y el Gerardo Alcázar. Interpreta la Ramoncita Rovira.


Un altre de les seves cançons populars és El vestir de Pascual, de 1923 



 Va guanyar molts diners amb un El foxtrot de las campanas, del 1918.

Entre la seva prolífica producció hi ha La sardana republicana.

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

NOM (CONDE DEL ASALTO i NOU DE LA RAMBLA)

-
Imatge
"Fou obert l’any 1783 com una de les diverses millores fetes pel capità general comte de l’Asalto. Hom el dedicà al monarca regnant Carles II, però per no posar-li directament el seu nom li posaren el de Sant Carles. No va escaure, ja que a la Barceloneta hi havia un altre carrer que també duia el mateix nom li posaren de comte de l’Asalto, en record i honor del seu propulsor. El  poble, però sempre l’ha anomenat Carrer Nou de la Rambla. Trigà molt de temps a edificar-se del tot". de Joan Amades, Històries i llegendes de Barcelona .  "El capitán general Conde del Asalto (1773-1789), con el objeto de remediar en lo posible la apremiante falta de habitaciones dentro del recinto amurallado, ordenó el trazado de una calle frente al Convento de los Carmelitas de la Rambla, paralela a la de Trentaclaus y Sant Pau. La calle, inaugurada en 1790, bautizada con el nombre de su precursor, aunque siempre se la conociera como la calle Nou de la Rambla, comunicaba la rambla ...
Més informació

APOGEO Y DECADENCIA DE LA CALLE NOU DE LA RAMBLA

-
Imatge
En una época determinada (primera guerra mundial y años posteriores) la calle Nou de la R ambla era única en el mundo. La vida galante, intensa como nunca, se concentraba en aquella vía. La animación no cesaba un solo minuto. Enlazada la tarde con la noche, la noche con la madrugada y la madrugada con las horas de sol. Poseía ese carácter universal, tan atrayente como desconcertante. A ninguna persona se le consideraba forastera; al paso de los tipos más chocantes nadie giraba la cabeza… Esta particularísima idiosincrasia creó leyenda. Más, poco a poco, su fulgurante destello se fue apagando. La supresión del juego y la decadencia de las variedades contribuyeron a su caída. Pese a todo, continuó siendo, un par de lustros más (1925-1935), centro nocturno preponderante. Su apogeo coincidió con una Barcelona pletórica de vitalidad y de contrastes; risueña y enigmática por un lado, triste y descorazonadora por otro. La calle Nou de la Rambla fue el mayor exponente, mitificad...
Més informació